L'ús de recursos no-verbals en l'àmbit de la educació secundària (I)
No parece legítimo educar para la
felicidad.
Si se calculara el precio de la
infelicidad que se crea,
se vería lo antieconómica que es nuestra
educación.
Claudio Naranjo, Psiquiatra
L'estiu de 2008, vaig acabar el meu practicum fi de màster de musicoteràpia en el CIM, Centro de Investigaciones Musicoterapéuticas, de Bilbao. L'havia començat dos anys abans i el tema tractat va ser l'ús de recursos no-verbals en l'àmbit de la ESO. Va ser tot un repte perquè vaig introduir una tècnica no-verbal en una institució on la comunicació és eminentment verbal.
Ha passat quasi bé una dècada i al rellegir-lo me'n adono que el tema segueix tenint vigència. Tot seguit us deixo amb la introducció d'aquest treball.
Diego Orta i Molins
INTRODUCCIÓ
Generalment quan parlem de comunicació sembla sobreentès que ens referim al component verbal.
Però els éssers humans ens comuniquem alhora a molts i diferents nivells de
forma conscient i inconscient. Això succeeix perquè com deia Birdwhistell l'ésser
humà és un ésser multisensorial que de vegades verbalitza [1].
Birdwhistell sosté que en una conversa cara a cara entre
dues o més persones, no més d’un 35% del significat social correspon a les
paraules, mentre que el 65% restant és de tipus no verbal. En aquesta mateixa línia,
altres investigadors van observar que l'impacte total d'un missatge és verbal
(paraules) en un 7%; vocal (to de veu, matisos, formes de pronunciació) en un
38%, i no verbal, en un 55%[2].
Utilitzem el terme no verbal per descriure tots els
esdeveniments de la comunicació humana que transcendeixen la paraula parlada o
escrita[3].
Sens dubte, és possible comunicar-nos sense passar pel
filtre del verbal, per exemple, mitjançant la mímica, però ens és impossible eludir la
nostra comunicació no verbal[4].
La comunicació digital
-allò que diem- posseeix una sintaxi lògica, complexa encara que poderosa
que coordina apropiadament les paraules en un discurs, però no en té una
significació simbòlica adequada en el camp de la relació, mentre que la comunicació analògica, (el com es diu,
corresponent a tot el que és comunicació no verbal[5])
posseeix una càrrega significativa i simbòlica però no una sintaxi adient per a
la definició inequívoca de les relacions. Entenem així que el verbal explica mentre que el
no verbal mostra. I hem de tenir present que moltes situacions
comunicatives requereixen una interacció entre el verbal i el no verbal, perquè
el comportament no verbal pot repetir, contradir, substituir, complementar, accentuar
o regular el comportament verbal.
La relació interpersonal -que és el tema que ens ocupa- és
de naturalesa predominantment analògica. I en els processos d'ensenyament-aprenentatge la
comunicació no verbal (recordem, la analògica) té una importància singular en
els missatges transmesos.
"Tota comunicació té un nivell de contingut i
un nivell de relació de tal manera que l'últim classifica al primer, i és, per
tant, una metacomunicació[6]”.
És a dir, en tota comunicació a més del significat de les paraules hi ha
implícita la informació sobre com la persona que es comunica vol ser entesa i
que l'entenguin, i com la persona receptora entendrà el missatge. Dins el cóm vol ser entès l'emissor s'estableix
la seva relació amb el receptor de la informació[7]. Així
s'estableixen diferents tipus de comunicacions: col·loquials, cultes,
professionals ... o docents.
Tot i que actualment hi ha una consciència clara de la
importància d'aquest àmbit comunicacional, fins al moment, l'educació formal no
ha reconegut la rellevància que la comunicació no verbal li proporciona a la
feina a l'aula[8].
La comunicació en el procés d'ensenyament-aprenentatge
significa interacció humana, per això, només pot haver-la quan és possible
establir el canal de comunicació adequat entre docent i alumnat més enllà de la
paraula.
Segons els resultats de l'informe PISA (Programme for
Internacional Student Assessment) elaborat pel departament d'educació de
l'organització internacional OCDE (Organització per a la Cooperació i el
Desenvolupament Econòmic) corresponent a l'any 2006, el nostre sistema educatiu
se situa per sota dels paràmetres de un sistema modern que, per diferents raons
com els canvis socials i culturals, necessita millorar la seva qualitat i els
seus resultats educatius, corregint alguns problemes evidents[9].
I l'informe publicat en 2005 pel Centre Reina Sofia per a
l'Estudi de la Violència, ens alerta d'un fenomen que si bé no és nou, aquests
últims anys cobra certa rellevància en la societat com és la violència entre
companys a l'escola, el assetjament i l'anomenat bulling.
Alguna cosa està fallant en la comunicació alumneó alumne, centre docentó alumnat (o si es prefereix professorató adolescent) i és on, al meu parer, la musicoteràpia
i les teràpies no verbals tenen el seu espai d'actuació. Per a molts
alumnes de secundària la música és molt important com a canal de comunicació ja
que, entre altres coses, és el llenguatge de la joventut.
Segons la Word
Federation of Music Therapy (Federació Mundial de Musicoteràpia) la musicoteràpia
és la utilització de la música i / o dels seus elements (so, ritme, melodia i
harmonia) per un musicoterapeuta qualificat, amb un pacient o grup, en un
procés destinat a facilitar i promoure comunicació, aprenentatge, mobilització,
expressió, organització o altres objectius terapèutics rellevants, per tal
d'assistir a les necessitats físiques, psíquiques, socials i cognitives (1996).
I més concretament, l'última definició del Dr. Rolando O.
Benenzon ens diu que "la
musicopsicoterapia és una psicoteràpia no verbal que utilitza les expressions
corpori - sonor - no verbals per desenvolupar un vincle relacional entre
musicopsicoterapeuta i altres persones necessitades d'ajuda per millorar la
qualitat de la vida i rehabilitar i recuperar-les per a la societat; com així
també produir canvis soci - culturals - educatius en l'ecosistema i actuar en
la prevenció primària de la salut comunitària”[10].
Aquest treball és el resultat d'una aproximació a una
possibilitat futura, l'ús de recursos no verbals en l'àmbit de
l'educació secundària obligatòria.
INTERVENCIÓ MUSICOTERAPÈUTICA EN UN INSTITUT D'EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA
L'ÚS DE RECURSOS NO - VERBALS EN L'ÀMBIT DE L'EDUCACIÓ SECUNDÀRIA
Diego Orta i Molins
14ª Promoción:
Curso de Formación Postgrado de Musicoterapia 2003-2006
Centro Investigación
Musicoterapéutica CIM Bilbao
Dr. Rolando O.
Benenzon
Supervisor
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada