La improvisació en Musicoteràpia - II - La quotidiana improvisació
La quotidiana improvisació
La improvisació és la manera que tenim d'actuar les persones en diferents situacions quan o bé no tenim els mitjans adequats, o bé el temps ens és insuficient per dur a terme una planificació correcta o potser davant d'un imprevist, una situació que no tenim controlada, improvisar ens pot resultar molt útil.
Col·loquialment també diem que improvisem quan a partir dels recursos de què disposem creem, fem, inventem o fins i tot arreglem alguna cosa.
Per definició, la improvisació és una activitat creativa que es dóna en diferents àmbits de la vida diària i encara que certament cada àmbit ens podria donar la seva pròpia definició, coincidirien en els conceptes creativitat, deixar fer i no pensar.
A la improvisació hi pot haver espontaneïtat, però l'espontaneïtat no és improvisació. L'espontaneïtat no té control o planejament, mentre que en la improvisació hi ha creativitat i comunicació.
La improvisació estimula la imaginació creadora.
Bàsicament quan improvisem, actuem. La nostra atenció se centra més en l'acció que no pas en el pensament. Ens deixem portar pel que en aquell instant sentim o ens ve de gust sense deixar d'atendre les conseqüències de les nostres accions. Aquesta sensació, quan passa per atzar, sol associar-se a la capacitat de viure el present, com una mena de vareta màgica que permet superar amb èxit qualsevol situació.
La improvisació és ser al present.
Però, malgrat aquesta presència en la quotidianitat en alguns àmbits, seria il·lògic, incomprensible i fins i tot temerari que la improvisació fos el mètode de treball recurrent o habitual.
La cara fosca de la improvisació
Imaginem per un moment la improvisació a àrees industrials amb persones sense experiència prèvia ni eines adequades i sense equip de seguretat. O en àrees científiques treballant amb persones sense el nivell intel·lectual adequat per confiar la credibilitat que es mereix. I per què no pensar en àmbits militars o policials, aquells en què hem dipositat la nostra confiança per a la gestió de la violència, o en bombers i protecció civil, cossos dels quals com a societat esperem protecció i resolució, imaginem-los sense entrenament previ ni ordre ni disciplina, actuant des de la improvisació.
El més probable és que ens sentim emocionalment més propers al caos que a l'equilibri desitjat. I és que la improvisació xoca frontalment quan altera un ordre ja establert, una estructura espacial, una seqüència temporal, un criteri determinat o una norma. Sobretot quan altera el funcionament correcte d'alguna cosa, especialment harmonia en les relacions humanes dins d'una col·lectivitat.
Perquè com més important sigui la situació, més planificació, temporalització i exactitud necessita. Per contra, si el resultat no té conseqüències socialment importants o és poc probable que passin, es pot fer servir la improvisació.
La improvisació funciona en determinats àmbits i n'hi ha d'altres en què de cap manera pot tenir lloc.
Per contra, com bé sabem, el músic sigui en una jam session o en un combo, els xefs en preparar els seus suculents plats o els comediants als seus esquetxos, solen recórrer a la improvisació com un laboratori virtual on s'uneixen la capacitat de construir possibilitats creatives o inusuals (la imaginació), amb el coneixement en la matèria (l'experiència) per generar una representació que percebrem a través dels sentits.
És a dir, un xef, un músic o un comediant improvisen sobre el que dominen, en allò que són bons, i per improvisar cal una preparació prèvia.
Per tant resulta que la capacitat d'improvisar és valorada positivament quan és part del que requereix la professió i que per poder improvisar amb èxit cal tenir coneixements del que tractem, imaginació i experiència.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada