Oligoteràpia, un pas més cap a la medicina funcional

La oligoteràpia és la ciència que estudia com es relacionen els oligoelements i les sals minerals amb la salut utilitzant-los en petites quantitats de l’ordre d’1 mg per qg de pes corporal, per tractar els desequilibris o mancances d'aquestes substàncies i així prevenir o tractar possibles patologies.

La oligoteràpia aplica oligoelements (del mot grec olígos, forma prefixada que significa 'poc', 'petit') per tal de corregir un estat deficitari (carencial) o per a produir un efecte catalític millorant la funció dels enzims (accelerant els processos metabòlics).

Sals minerals i oligoelements

Les sals minerals són molècules inorgàniques de fàcil ionització en presència de l’aigua, necessàries per als éssers vius com a nutrients no orgànics i imprescindibles per a les nostres funcions estructurals i fisiològiques com poden ser la regulació del pH, de la pressió osmòtica i de reaccions bioquímiques, en les quals intervenen ions específics.

Ja que la majoria dels components del nostre organisme han de trobar-se en equilibri, tant un excés com un dèficit provocarà una disfunció o malaltia més o menys greu.

Va ser el farmacòleg, bioquímic i bacteriòleg francès Gabriel Bertrand (1867-1962), qui va introduir el concepte d’oligoelement en la bioquímica. En 1897 va descobrir que diversos minerals tenen un paper essencial en els éssers vius fins i tot en quantitats ínfimes, i va demostrar doncs que la seva mancança produeix trastorns fisiopatològics com per exemple l’anèmia i també problemes ossis.

Sabem que les sals minerals no ens aporten energia, sinó que formen part de l'estructura òssia i dental (calci, fòsfor, magnesi i fluor); regulen el balanç de l'aigua (osmosi) dins i fora de les cèl·lules (electròlits); intervenen en l'excitabilitat nerviosa i en l'activitat muscular (calci, magnesi); permeten l'entrada de substàncies a les cèl·lules (sodi per a poder aprofitar la glucosa com a font d'energia a nivell cel·lular); col·laboren en processos metabòlics en la formació d’hormones (el crom és necessari per al funcionament de la insulina, el seleni participa com un antioxidant); i intervenen en el bon funcionament del sistema immunològic (zinc, seleni, coure). A més a més, formen part de molècules de gran grandària com la hemoglobina de la sang i la clorofil·la en els vegetals.

Es classifiquen en macrominerals (més abundants en l'organisme), com pot ser el calci, el fòsfor, el magnesi, el sodi, el potassi o el clorur, i en oligoelements, també coneguts com a minerals traça (petites quantitats en l'organisme), com poden ser el seleni, el crom, el ferro, el zinc o el sofre. Els oligolementos es nomenen com en la taula periòdica: Zinc (Zn), Coure (Cu), Sofre (S), Liti (Li), Iode (I), Manganès (Mn), Fòsfor (P), Or (Au), Plata (Ag), etc ...

Per entendre una miqueta que és el que passa a nivell biològic, entrem un instant al

Sistema Bàsic de Pischinger

Fins fa cinquanta anys, el teixit conjuntiu o matriu extracel·lular estava considerat com un simple teixit de farciment i suport en el qual els capil·lars arteriovenosos arribaven a la cèl·lula. Però l'embriòleg austríac Alfred Pischinger l'any 1966, va demostrar que això no és totalment correcte. Pischinger va descobrir que és en el teixit connectiu que envolta les cèl·lules on es realitzen les funcions bàsiques més elementals de la vida, com ara l'intercanvi d'aigua, d'oxigen, d'electròlits, la regulació àcid-alcalina i els sistemes de defensa inespecífics. Aquest líquid banya totes les cèl·lules sense excepció, és el mitjà del qual aquestes extreuen els seus nutrients i al qual eliminen les seves toxines resultants del metabolisme. Així doncs, el sistema arterial / venós, que és el que transporta l'oxigen i els nutrients, no està connectat directament amb la cèl·lula, sinó amb un mar intern que ara anomenem Sistema Bàsic de Pischinger, el S.B.P. si bé també és conegut com a teixit conjuntiu, teixit connectiu, teixit mitjà, mesènquima o matriu extracel·lular.

Alfred Pischinger li va donar una importància vital al  teixit conjuntiu o connectiu com a regulador homeostàtic. 

Imaginem-nos ara els oligoelements navegant per aquest mar intern, envoltant totes i cadascuna de les cèl·lules del nostre cos i vegem alguns exemples de minerals i les seves funcions vitals:

Seleni (Se): Ajuda a controlar el dany cel·lular dels radicals lliures i enforteix el sistema immunològic de manera natural en augmentar la producció de cossos immunes i prevenir la formació de coàguls de sang perillosos en el cos. Aliments: L'all, les nous del Brasil, llavors i peix.

Bor (B): Regula els nivells de calci, magnesi i fòsfor per tant juga un paper vital en l'enfortiment dels ossos. Millora la memòria i altres funcions cerebrals. També està implicat en la regulació de les hormones masculines i femenines, la prevenció de l'artritis i el manteniment de la força de les parets cel·lulars. El trobem als tomàquets, pomes, peres, prunes i panses.

Crom (Cr): Ajuda a prevenir i pressió arterial alta. També treballa amb la insulina en el metabolisme del sucre a la sang. Està implicat directament en hidrats de carboni, greix i metabolisme de les proteïnes i és necessari per al factor de tolerància a la glucosa. Les deficiències poden incloure la hipoglucèmia i la diabetis. Algunes fonts alimentàries de crom són el bròquil, el llevat de cervesa, cereals integrals, suc de raïm i suc de taronja.

Sofre (S): Garanteix el subministrament d'oxigen necessari per al funcionament òptim del cervell, així com la lluita contra les infeccions bacterianes. És important per mantenir el pèl sa, la pell i les ungles. També per a la síntesi del col·lagen que ajuda a mantenir les parts del cos en conjunt. Manté els nostres nivells d'energia estables. El sofre és un bloc de construcció d'importants aminoàcids com la cisteïna, cistina, taurina, i metionina. S’hi troba en aliments com els ous, el peix, l'all, la ceba i la col.

Coure (Cu): Es requereix pel creixement normal i la salut general del cos. Té un paper important en la l'adequada funció nerviosa, el creixement ossi, i ajuda en el metabolisme del sucre emmagatzemat. Molts enzims diferents el fan servir per funcionar de manera òptima en el cos. És un nutrient essencial que exerceix un paper fonamental en la producció de mielina, l'hemoglobina, la melanina i col·lagen. Algunes fonts alimentàries de coure són els fruits secs, llegums, cereals integrals i peix 

És significatiu com el desequilibri de minerals es pot determinar mitjançant l'anàlisi mineral del cabell.

Cap a una Medicina Funcional

El metge internista francès Jacques Menetrier (1908-1986), està considerat el pare de la Medicina Funcional. Va investigar el valor terapèutic dels oligoelements en Medicina Humana. Segons ell, es pot modificar l'evolució de la patologia actuant sobre els intercanvis orgànics, reaccions i processos enzimàtics mitjançant els oligoelements ja que la receptivitat a les malalties està en relació amb els intercanvis orgànics, que depenen del terreny de la persona i que aquest pot canviar segons el temps que pateix la malaltia, edat del pacient i determinats factors nutricionals, emocionals i ambientals.

Les Diàtesis

Menetrier va definir quatre diàtesi per classificar a tots els éssers humans segons la seva predisposició a les diferents malalties o trastorns emocionals.

Per aplicar un tractament de oligoteràpia és imprescindible tenir en compte la diàtesi del pacient, ja que a cada diàtesi li corresponen uns oligoelements base als quals haurem d'afegir els oligoelements complementaris per tractar el trastorn concret.

Persones que pertanyen a la diàtesi 1: AL·LÈRGICA - ARTRÍTICA

Coneguda com SÍNDROME HIPERREACTIU.

Són de naturalesa hiperenérgica i presenten una resposta ràpida, brutal i excessiva dels seus sistemes de regulació.

Són optimistes, passionals, pateixen de canvis d'humor, tenen dificultat per a l'autocontrol i per matinar però al llarg del dia es van carregant d'energia.

Solen sofrir de:

- Ansietat

- Menstruacions doloroses

- Dolors musculars

- Hipertiroïdisme

- Nàusees i al · lèrgies

Persones que pertanyen a la diàtesi 2: HIPOSTÈNICA - ARTROINFECCIOSA - ARTROTUBERCULOSA

Coneguda com SÍNDROME HIPORREACTIU.

Són de naturalesa hipoenérgica i els seus sistemes de regulació reaccionen de manera lenta i insuficient. Pràcticament el contrari de la diàtesi 1, són persones tranquil · les, ordenades i amb tendència al pessimisme i la indiferència (poc passionals). Són metòdiques, tenen bon autocontrol i bona predisposició per matinar, encara que a la tarda solen estar esgotats.

Solen patir:

- Al·lèrgies

- Problemes respiratoris (asma, bronquitis, rinitis ...)

- Cistitis

- Hipotiroïdisme

- Otitis

- Sinusitis

- Retard en el desenvolupament

- Dermatitis

- Artrosi

Persones que pertanyen a la diàtesi 3: DISTÒNICA - NEUROARTRÍTICA

Coneguda com SÍNDROME DISTÒNIC.

Evolució natural. Sol donar-se en adults després dels 40, amb sensació d'envelliment prematur i baixa autoestima.

Poden patir de:

- Hipersensibilitat

- Angoixa i por.

Físicament pateixen:

- Cefalees

- Hipertensió

- Impotència

- Problemes circulatoris

- Problemes renals o

- Trastorns autoimmunes.

Persones que pertanyen a la diàtesi 4: ANÉRGICA

Coneguda com a SÍNDROME ANÈRGICA.

Evolució accidental. Les persones d'aquesta diàtesi es troben a un pas de patir malalties greus o depressió. És freqüent en persones sobrecarregades de treball o aclaparades per les responsabilitats.

Pateixen de:

- Problemes de memòria i concentració

- Senten desinterès general

- Indiferència sexual

- Pessimisme

- Angoixa i

- Poques ganes de viure.

Diàtesi 5: DESADAPTACIÓ

Coneguda com a SÍNDROME ENDOCRINA

Aquesta diàtesi s’afegeix a les quatre anteriors en etapes concretes de la vida.

És un reflex d’alteracions en el funcionament del sistema endocrí, en concret a nivell hipofisari. Es caracteritza per períodes sobtats fam per alteracions de la glucèmia, sensació de tenir la "ment en blanc" o de buit en la ment, i brots sobtats de cansament i somnolència. Es manifesta astènia periòdica i canvis cíclics d'humor.

Els símptomes més freqüents són:

-         Alteracions sexuals de tipus funcional

-         Disfuncions ovàriques

-         Disfuncions menstruals

-         Trastorns prostàtics genitals

-         L’estrès influeix en l'aparició o l’empitjorament dels símptomes.

Com fem servir els oligoelements?

Els oligoelements han de ser administrats per un naturòpata expert ja que perquè el tractament sigui efectiu s'ha de realitzar una combinació apropiada. S'utilitzen tant per prevenir malalties com per curar, donant molt bons resultats en la majoria dels casos.

Solen ser tractaments de 2 mesos de durada aproximadament i durant aquest temps s'haurà de prendre dosi diària d'oligoelements.

La millor manera de prendre oligoelements és en gotes sublinguals (sota la llengua).

Molt important és saber que les teràpies amb oligoelements no tenen efectes secundaris ni descriuen toxicitat. Si no es combinen correctament els oligoelements o no es té en compte la diàtesi, l’efecte serà nul, en el pitjor dels casos.

CONCLUSIÓ:

Per les seves característiques i tot el que ens ofereix, la oligoteràpia s'esdevé una bona eina en la pràctica de la medicina natural. Com a naturòpates, hem de reconèixer que fins el descobriment del sistema bàsic de regulació de Pischinger, només podíem explicar la naturalesa de la salut i de la malaltia mitjançant la teoria del "terreny" de Claude Bernard, ja en el camí cap al sistema bàsic, però que era un concepte una mica abstracte i difús.

Com a naturòlegs, hem d'agrair els estudis de Bernard, Menetrier, Bertrand, Pischinger..., els quals ens permeten explicar de manera rigorosa i científica el concepte naturista de la salut i de la malaltia.