Musicoteràpia didàctica

Llegint “La Nueva Musicoteràpia” R. O. Benenzon, em trobo aquest pensament “El musicoterapeuta ha de fer servir tècniques que li permetin protegir-se de les seves pròpies situacions transferencials, ja que no sempre podrà diferenciar-les de les contratransferencials i és això el que li pot portar al acting out.”

L'Espai Vincular és on es forja el musicoterapeuta
(Fundación Benenzon, Buenos Aires, 2005)

Dit d’una altra manera, és bo i necessari que el musicoterapeuta (Mt) es protegeixi tant de les situacions a les quals està exposat per raó de la seva tasca terapèutica exposant-se als altres, però també de si mateix a causa de les seves zones fosques i així podrà estalviar-se aquelles situacions que es donen quan els seus desitjos prohibits troben la manera de realitzar-se aprofitant la confusió esdevinguda del procés de transferència i contratransferència durant la sessió Musicoteràpia.   

Ja que aquestes situacions es donen més sovint del que ens imaginem, i per tal de prevenir fenomens de Burn out, allò que diem “estar cremat”, cal donar llum a les pròpies zones fosques del pensament, deixar-se sorprendre, conèixer així les pròpies llums i també les ombres, els escotomes. És llavors quan la tècnica de Musicoteràpia didàctica s’esdevé molt útil i tal vegada imprescindible per a tota persona, sigui terapeuta, sanitari, formador o educador... que es mogui en un ambient on el context no-verbal s’esdevé vincle.

La Musicoteràpia didàctica (en endavant Mtd) és una tècnica no-verbal, i el seu objectiu principal és el de desenvolupar en els professionals la capacitat de descobrir el món del context no-verbal que envolta a tota relació vincular.

El professor Rolando O. Benenzon qualifica la Mtd com la columna vertebral de la formació del musicoterapeuta.
I és que el professional exercitat en Mtd aconsegueix:

1. Augmentar la seva percepció dels fenomens no-verbals que es produeixen en les diferents relacions terapèutiques.
2. Aprendre a fer servir les expressions “corpori-sonor-musicals”.
3. Crear i manejar instruments com a objectes intermediaris o integradors.
4. Importantíssim. Reconèixer la seva identitat sonora, el seus ISO guestàltic, cultural i grupal.
5. i sobre tot, enfrontar-se a les dificultats per a recorrer el camí de entrada i sortida del prospectiu al regressiu i a l’inrevés d’una sessió musicoterapèutica.

La Mtd consisteix en crear un espai i un temps en un entorn musicoterapèutic, per a que el musicoterapèuta pugui vivenciar i sentir en ell mateix les experiències a les quals sotmetrà o sotmet als seus pacients. Mitjançant aquesta tècnica, el musicoterpeuta jugarà el rol tant de musicoterapeuta com de pacient.

Aquesta idea de joc té el significat de llibertat d’acció i per tant no és pas una teatralització d’un fenòmen terapèutic, si no que és per si mateixa una alternativa terapèutica més que té el Mt per a la seva formació.

El Mt no pot deixar de ser el que és. Allò que el caracteritza no es canvia. Però si que pot entrenar-se, practicar i exercitar-se. Cal que s’entreni i accepti el seu propi crit, el seu propi plor, el seu propi udol, perquè d’aquesta manera podrà resistir el crit, el plor i el udol del seu pacient i a més a més, permetre-li que el faci.

En aquest interaccionar en el no-verbal, són presents, com en tota teràpia, el setting, l’instrumental, les consignes, els fenomens transferidors i contratransferidors, la regressió, el naixement del procés terciari i l’atenció a totes les normes ètiques.

Si a tot això afegim la presència d’observadors els quals han rebut consignes molt precises per a fixar la seva atenció en els elements rítmics, melòdics, espacials, totèmics, instrumentals i de moviment, a més de la confecció de protocols dissenyats per a cada tipus de sessió que s’han d’anar confeccionant, la Mtd es converteix en una eina molt potent per entendre com es pot desenvolupar tot un procés en el no-verbal, actuant de manera operativa en canvis de conducta i comportament, tot això sense l’ús de la paraula parlada.

I és que “la paraula es fa servir moltes vegades com a defensa per escapolir-se de les veritables expressions. El llenguatge del context no-verbal és directe i allò latent sorgeix d’allò que és manifest”.

També en aquest camp d’acompanyament, ajuda i protecció al terapeuta, una altra eina que el Centre Benenzon Catalunya posa al vostre abast és la

Supervisió

La Supervisió és una ajuda, un acolliment i una protecció pel Musicoterapeuta. En tot procés musicoterapèutic hi ha moments en que caldria que fos supervisat per una o més persones alienes i no compromeses amb el vincle terapèutic.

“Tota relació terapèutica basada en la comunicació analògica ha de ser supervisada periòdicament”. Dr. Rolando Benenzon, Aplicaciones clínicas de la musicoteràpia.

Com hem vist en parlar de l’espai vincular, el terapeuta que estableix una relació en el no-verbal amb un pacient o grup de pacients comparteix el mateix context analògic i per tant, ell mateix, la seva ment i el seu cos es troben envoltats dels mateixos fenomens que impacten en el seu pacient.

Això obliga al Mt a esforçar-se d’allò més per a destriar les percepcions i sensacions originades del context no-verbal en ell mateix, de les que deriven i pertanyen al pacient i de la comunicació amb el pacient.

El Mt format aconsegueix aquesta diferenciació, però llavors se n’adona que li cal una resposta corpori-sonor-musical a les senso-percepcions que li ha despertat el pacient i que sovint no hi troba.

Aquí rau la diferència entre la Mtd i la Supervisió. El Mt ja es coneix i sap diferenciar les transferències i contratransferències però hauria de deslliurar-se de l’impacte de l’espai vincular creat en les sessions de musicoteràpia per a trobar les respostes adients. És a dir, li cal distanciar-se com si d’un aparador es tractés, i això sovint no ens és possible. Li cal una persona aliena i preparada capaç de comprendre i traduir el vincle creatiu.

És el supervisor llavors qui reb la informació bé sigui parlada, escrita, amb imatges, àudio o com a rol playing, i ha de comprendre els mecanismes dinàmics establers en el no-verbal i comunicar-los després de elaborar-los. És a dir, el supervisor al comprendre el vincle creatiu mitjançant la transformació de la comunicació no verbal de la sessió Mt, en comunicació verbal, comunicació entenedora.

La supervisió la farà un altre musicoterapèuta escollit si fos possible pel musicoterapèuta que vol supervisar-se, però caldrà que sigui una persona amb llarga experiència clínica i coneixedora de les manifestacions arcaiques de la humanitat així com dels simbolismes.

La supervisió permet reconèixer molts aspectes participants en la relació, però malgrat que encara quedaran d’altres escotomitzats, amagats en l’insconcient, la supervisió ens ajuda a entendre alguns racons que permeten redimensionar el camí del procés terapèutic.

D’aquesta manera la supervisió ajudarà al Mt a crear una metodologia i una tècnica, desenvolupar el coneixement de la transferència i la contratransferència, reconèixer els propis ISO i els seus objectes intermediaris, així com un entrenament en l’ús dels protocols i madurar en la ètica professional.

La supervisió pot tractar situacions o problemes concrets esdevinguts del procés clínic, però també de tota relació vincular en el no-verbal, o simplement revisar i contrastar el propi procés musicoterapèutic, sigui individual o grupal. En tot cas, hem de tenir molt present que és el musicoterapeuta qui es supervisa.

Així doncs, des del Centre Benenzon Catalunya, oferim tres tipus de supervisió sempre des del model Benenzon de teràpia no verbal:

-       Supervisió Clínica, adreçada a casos clínics.

-       Supervisió de Projectes on el vincle noverbal és important i cal un reforç metodològic.

-       I Supervisió Global: supervisió de pràctiques d’estudiants o terapeutes que treballin des del no-verbal no necessàriament musicoterapèutes.

NOTA:

Tant per la musicoteràpia didàctica com per a la supervisió, no cal fer la formació en el Model Benenzon. Però us comuniquem que pel Centre Benenzon Catalunya, les hores acumulades de Mtd i de Supervisió, podran convalidar-se en cas de voler més tard formar-se en el model.